Opinió
La Primavera Amaziga: punt d’inflexió i referència del combat identitari de tot un poble
El 10 de març de 1980, mal calculant que seria un dia més com tots els altres en què ningú no s’alçaria per sobre de les seves decisions tiràniques rutinàries, les autoritats de l’Algèria postcolonial prohibeixen una conferència sobre poesia amaziga antiga, organitzada per intel·lectuals amazics a la Universitat de Tizi Ouzou i que havia de presentar el lingüista i antropòleg amazic Mouloud Mammeri. Amb aquest fet, el sistema polític governant reafirmava el seu immobilisme i la continuació de la política d’anul·lació i censura contra la identitat amaziga i la cultura popular. Alhora, el moviment cultural amazic, a l’altura del nivell de consciència forta envers la pròpia identitat i la necessitat de viure-la amb normalitat, projectava una determinació inequívoca per defensar l’amaziguitat i enderrocar els murs de l’exclusió sistemàtica imposada.
Així, en un context de règims polítics panarabistes que monopolitzen el poder dels estats nacionals centralitzats del nord d’Àfrica d’ençà de la independència de les potències imperials europees, la decisió de prohibir una conferència literària i cultural de caràcter amazic va ser suficient per encendre l’espurna i desencadenar la revolta de la Primavera Amaziga. Aquest esdeveniment històric va transcendir la Universitat de Tizi Ouzou per expandir-se als carrers i barris de tota la Cabília. Durant els mesos d’aquesta Primavera, el Poder va respondre des de la crueltat i la violència militar i policial, fet que va generar una espiral de manifestacions i repressions. Molts homes i dones, que van ser-ne testimonis i encara són vius, relaten les tortures i violència a les quals van ser sotmeses les persones implicades i no implicades en les mobilitzacions i l’abast de les víctimes derivades de la repressió.
Tot seguit, el ressò i l’efecte mobilitzador es van transmetre a la resta de grups amazics més enllà de les fronteres algerianes. Per consegüent, l’èxit de la Primavera Amaziga, a més de reflectir el rebuig dels amazics i amazigues a la política d’eliminació cultural, lingüística i identitària, resideix en la connexió sinèrgica de la resta de moviments amazics arreu del nord d’Àfrica i a fora amb les reivindicacions del moviment a la Cabília i, així, l’assumpció de la causa com a comuna de tot el poble amazic.
D’aquesta manera, més enllà d’un aixecament puntual per indignació, la Primavera Amaziga constitueix la porta d’un procés continu de lluita pel reconeixement de la identitat i la cultura amazigues. Alhora, és la punta de llança d’un moviment transversal, convençut i basat en l’autoorganització, ja que va possibilitar l’enfortiment de la consciència col·lectiva envers la causa. A continuació, esmentem algunes estacions principals d’aquest procés de lluita, desencadenat i estimulat d’ençà de la Primavera Amaziga. Sense intenció d’ignorar les experiències de lluita a Líbia i Tunísia ni les dels tuàregs, ens limitem a les experiències a Algèria i Marroc.
A Algèria:
- Les manifestacions de 1991 pel reconeixement del fet amazic a Algèria.
- La vaga escolar coneguda com a Vaga de Motxilla (2) duta a terme al llarg del curs escolar 1994-1995 que va conduir l’Estat a atorgar l’estatus nacional a la llengua amaziga, començar a introduir-la al sistema escolar i crear la institució acadèmica de l’Alt Comissariat de l’Amaziguitat.
- Les manifestacions massives i violentades del juny i juliol de 1998 com a resposta a l’assassinat del cantautor i militant cabilenc Matoub Lounes.
- Les protestes de la Primavera Negra (3) el 2001, que van ser reprimides i van acabar amb més de 100 víctimes mortals.
- El protagonisme i la participació del moviment amazic en les manifestacions de gran escala dutes a treme pel moviment de protesta del Hirak (4) entre 2019 i 2021, demanant canvis polítics, dignitat i llibertats.
Al Marroc:
- La Carta d’Agadir relativa als drets lingüístics i culturals dirigida per part de diverses associacions amazigues a l’Estat marroquí l’any 1991. Es considera la primera reivindicació formal col·lectiva d’aquesta època sobre l’amaziguitat.
- Els esdeveniments de l’1 de maig de 1994, quan activistes de l’associació Tilelli (‘Llibertat’), al sud-est del Marroc, van ser detinguts mentre es manifestaven amb pancartes escrites en tifinag (escriptura orinal de la llengua amaziga).
- El Manifest Berber pel reconeixement oficial de l’amaziguitat l’any 2000, signat per un milió de seguidors de la causa amaziga i que recullen, entre altres, reivindicacions de la Primavera Amaziga.
- La revolta del Moviment Popular del Rif (5) el 2016.
Quina significació té per al poble amazic?
La Primavera Amaziga té una significació de forta càrrega simbòlica per als amazics i les amazigues, pel fet d’haver trencat el tabú de qüestionar el poder central i manifestar-li, mitjançant la protesta directa, reivindicacions explícitament amaziguistes. Més enllà de la varietat lingüística cabilenca, va defensar la diversitat lingüística amaziga fins a l’àrab popular. D’aquesta manera, proposa un model de societat pluralista i denuncia la línia antidemocràtica de llengua i religió úniques. En aquesta línia, el feedback i l’afiliació dels altres grups amazics, a escala nord-africana, al mateix combat, aclareix que la Primavera Amaziga ha visibilitzat la diversitat cultural i ètnica del poble amazic i ha contribuït a donar a conèixer que el fons de tot el nord d’Àfrica és culturalment i històricament amazic.
Convé destacar també el valor de la joventut en el procés d’alliberament identitari i cultural del poble amazic, ja que n’és el motor. La Primavera Amaziga és descrita com “una explosió popular en què els joves s’aixecaren contra la postura antidemocràtica del poder central” (Yassine, 2009: 156). En efecte, els i les joves amazigues continuen a l’avantguarda i les revoltes reivindiquen el canvi cap a la democràcia, justícia i llibertat, ja que hi ha una consciència generalitzada entre les comunitats amazigues que, sense aquestes condicions i principis, no hi ha camí per al reconeixement ple del fet amazic. Per això, la majoria de les mobilitzacions amazigues generades aquests darrers 40 anys —a partir de la Primavera Amaziga— estan marcades per la intensa presència i gran protagonisme del jovent. Aquesta realitat té les seves motivacions en la superació del complex d’inferioritat identitària i psicològica sembrat en l’inconscient de l’ésser amazic des de fa temps. Alhora, és resultat de l’impacte de la repressió sistemàtica i de la precarietat social que afecten més aquest col·lectiu generacional.
No només això, sinó que la Primavera Amaziga recorda el gran paper i el poder de la dona amaziga. Les dones cabilenques van exercir un rol efectiu i específic durant la revolta. No tan sols van ser actives pel que fa a la reivindicació de la cultura i la llengua sinó que, com transmet la periodista i activista cabilenca El-Kaissa Ould Braham referint-se a la Primavera Negra, “10.000 dones van caminar a través de la capital cabilenca Tizi-wezzu per cridar la seva ràbia pel que fa a la repressió de la joventut. Un dels lemes va ser ‘No toqueu els nostres fills’” (Castellanos et al., 2018: 56). Així, a través de la identitat, la Primavera Amaziga va aixecar nombroses barreres per ser una referència viva de normalitzar, defensar i reclamar drets i valors com la igualtat de gènere, la laïcitat, la llibertat d’associació i la pluralitat.
Si bé la joventut i les dones van dotar la Primavera Amaziga del dinamisme i vitalitat necessaris perquè el moviment amazic fes sortir la reivindicació i la qüestió amaziga de la zona d’ombra, les estructures de l’organització social i política tradicional amaziga van ser la garantia de l’organització del moviment i la població cabilenca entorn de les demandes. Així, els consells dels archs (confederació de tribus) i tajmaat (assemblea del poble), òrgans i institucions populars ancestrals amazigues, van facilitar la presa democràtica de decisions, el consens i el desenvolupament de les accions durant les mobilitzacions de la Primavera Amaziga. L’esperit d’aquesta organització continua sent actiu entre moltes comunitats amazigues. Ho evidencien els exemples de la lluita de la població de la comuna d’Imider (sud-est del Marroc), del 2011 al 2019, contra l’extractivisme de la mina de plata més gran d’Àfrica i, de les mobilitzacions del Moviment Popular del Rif, engegades el 2016 contra la marginació social en aquell territori.
Cal fer especial referència a la rellevància que ha tingut i té la Primavera Amaziga per al moviment amazic. Porta una significació política en la memòria dels amazics i les amazigues. Per això, el moviment fa de la commemoració anual de l’efemèride una eina de conscienciació política i reivindicació dels drets identitaris. Si l’ocasió de l’Innayr (el Cap de l’Any Amazic) és una manifestació cultural, la simbolització de la Primavera Amaziga és més política i reivindicativa: al voltant de cada 20 d’abril es fa en forma d’accions i mobilitzacions de protesta, com ara les marxes convocades en ciutats de la Cabília, o cap a París pel que fa a la diàspora amaziga d’Europa.
Quins assoliments?
Pel que fa als objectius i realitzacions, la visió generalitzada entre el moviment amazic indica que els assoliments de reconeixement cultural fins ara no satisfan el nivell de necessitats i aspiracions d’un poble autòcton, divers i extens al llarg del nord d’Àfrica. Es considera que no n’hi ha prou, tenint en compte la resistència, la resiliència i l’esforç històrics i permanents dels amazics i les amazigues. Fruit d’això, la llengua i cultura amazigues continuen vives entre milions de persones i grups en l’extens territori que va de la Mediterrània al Sahel subsaharià i de l’Atlàntic a la riba occidental del delta del Nil. I, sobretot, encara no recuperen ni reparen la destrucció, la discriminació i la desigualtat lingüístiques i culturals causades per processos d’exclusió i assimilació forçada al llarg de segles duts a terme per potències i ideologies que venien de l’estranger per sotmetre i dominar el poble amazic a la seva terra. Això no obstant, sense la Primavera Amaziga, la Primavera Negra i les lluites transversals de les comunitats amazigues arreu per l’amaziguitat i contra la política de negació de la identitat amaziga, no haurien vist la llum institucions acadèmiques ni departaments universitaris exclusius per la recerca i els estudis amazics. Tampoc l’amazic no seria ensenyat, tot i que d’una manera no generalitzada, a les escoles d’una part dels països del nord d’Àfrica com el Marroc, Algèria i Líbia. I, molt menys, no podríem veure avui l’amazic com a llengua oficial a la constitució d’Algèria ni del Marroc. Si bé són conquestes d’índole simbòlica —malgrat els textos legals i jurídics que li atorguen el caràcter oficial—, el moviment amazic, amb les seves diferents branques culturals, lingüístiques, socials i polítiques, mostra prou capacitat organitzativa i experiència per continuar el seu combat per la progressió en l’assoliment de drets col·lectius i el reconeixement identitari de les comunitats amazigues.
Notes
(1) El Moviment Cultural Berber (MCB) és un poderós moviment d’ànima política i cultural nascut dels cercles d’intel·lectuals i estudiants amazigòfons de les dècades de 1960 i 1970 en què l’Estat algerià va optar per una política lingüística reductora i de negació de l’existència de la llengua amaziga, amb l’horitzó de reinvertir la qüestió amaziga i que, a partir de la Primavera Amaziga, generarà una important xarxa associativa d’interès a la cultura amaziga i la demanda del reconeixement de l’amazic com a llengua pròpia i oficial (Ahmed, 2002).
(2) La Vaga de Motxilla va ser una vaga organitzada pel Moviment Cultural Berber des de l’entrada escolar de 1994 fins al maig de 1995. Va boicotar l’escola a la Cabília durant tot un curs escolar. Tot, amb la finalitat d’exigir al poder algerià el reconeixement oficial de la llengua amaziga i la seva introducció a l’ensenyament de l’escola a la universitat (Mémoire d’un boycott, 2008)
(3) La Primavera Negra (en amazic Tafsut Taberkant) fa referència a les manifestacions protagonitzades pels activistes cabilencs a la Cabília el 2001, que van ser respostes amb reaccions policials repressives. Aquestes mobilitzacions van ser provocades per l’arrest del jove estudiant Massinissa Guermah i la seva mort dins de les instal·lacions de la Gendarmeria Nacional d’Algèria.
(4) El Hirak algerià és el moviment de protesta a Algèria que va dur a terme les mobilitzacions populars contra el cinquè mandat d’Abdelaziz Buteflika el febrer del 2019, un president malalt i limitat per continuar assumint la presidència, i contra un sistema polític d’elits polítiques i militars depredadores. Aquesta protesta expressada en termes de llibertat i dignitat i organitzada amb les massives manifestacions setmanals —dels divendres— va desestabilitzar el poder i desembocar en la dimissió de Buteflika (Thieux, 2023).
(5) Moviment de masses sorgit a Al-Hoceima arran de la mort atroç, el 28 d’octubre de 2016, del venedor de peix Mouhcine Fikri, triturat per un camió municipal de recollida de residus. El moviment s’ha anat estenent a la resta del territori rifeny i la diàspora. És popular, transversal i pacífic. A la manera del Moviment 20F, crida reiteradament “Llibertat, dignitat i justícia social”, i resumeix les seves reivindicacions socials en ocupació, educació i sanitat (Castellanos et al., 2018).
Fonts bibliogràfiques
Ahmed, M. (2002). La dynamique associative de kabylie pour le dévélopement de la langue berbère. [article en línia]. Linguapax. Recuperat de <https://www.linguapax.org/wp-content/uploads/2015/03/CMPL2002_T4_AhmedZaid.pdf>
Castellanos C., Chaker S. i Tilmatine M. (2007), Actes de la rencontre Cabylie-Catalogne. Paris: Edition Berbères.
Castellanos, C. et al. (2018). El Poble Amazic a Catalunya. CIEMEN-Barcelona: Col·lecció Drets Col·lectius, num. 5, Recuperat de <https://www.nationalia.cat/documents/coldc_18_19_poble_amazic_catalunya.pdf>
Yassine, T. et al. (2009), Els amazics avui, la cultura berber. Lleida: Pagès editors.
Mémoire d’un boycott [documental] (2008). Chérif Messaouden (dir.) França: Kaïna Cinéma (28 min).
Thieux, L., (2023). «La nueva Argelia» después del Hirak: discursos y estrategias de legitimación ante sus socios europeos. Revista CIDOB d’Afers Internacionals n.º 135, p. 115-141. Recuperat de <https://www.cidob.org/es/articulos/revista_cidob_d_afers_internacionals/135/la_nueva_argelia_despues_del_hirak_discursos_y_estrategias_de_legitimacion_ante_sus_socios_europeos>