Notícia
Les incerteses sobre el futur polític del poble kurd marquen les eleccions municipals a Turquia
La campanya electoral s’ha dut a terme coincidint amb les celebracions de la diada nacional kurda, el Newroz, en què els dirigents del DEM han reclamat que, després de les eleccions, se’ls permeti governar on guanyin i es respectin els drets culturals i lingüístics del poble kurd. En les eleccions de 2014 i 2019, els partits kurds d’esquerres antecessors del DEM (BDP i HDP) van guanyar a la majoria dels municipis de majoria kurda. Però, des de 2016, el govern turc, sota el pretext de la lluita antiterrorista, ha destituït els alcaldes i alcaldesses legítims i ha nomenat administradors no electes a la majoria d’aquests municipis. Aquests administradors han actuat com a corretja de transmissió de les polítiques conservadores i nacionalistes turques del govern de l’AKP, el partit del president turc Recep Tayyip Erdoğan.
A la capital no oficial del Kurdistan del Nord, Amed (Diyarbakir, en turc), el candidat del DEM, Dogan Hatun, ha reclamat la fi del sistema dels administradors, que ha titllat de “fracàs”, i ha assegurat que, si el deixen governar, impulsarà la llengua kurda i la protecció del patrimoni de la ciutat. El candidat de l’AKP no ha volgut assegurar que no es tornaran a imposar administradors, com tampoc ho ha fet Erdoğan.
La colíder del DEM, Tülay Hatimoğulları, ha dit que el partit mirarà de revertir el “buidatge” institucional que els administradors han dut a terme als municipis kurds durant aquests vuit anys. Entre més mesures, els administradors han venut propietats dels municipis i han tancat organismes i iniciatives dedicats a la cultura i la llengua kurdes i als drets de les dones. “Han torturat les ciutats”, ha assegurat Hatimoğulları.
El 82% dels residents de diversos municipis kurds s’oposen al sistema dels administradors, segons una enquesta.
Criden l’AKP a trobar una solució política
Diversos dirigents del moviment kurd d’esquerres reclamen aquestes setmanes a l’AKP un viratge en la seva política envers el Kurdistan. La històrica líder kurda Leyla Zana ha dit en una entrevista que Erdoğan hauria de “descongelar” el procés de pau iniciat de 2013-2015, tot i que ha admès que no veu “cap esforç” en aquesta direcció. Un altre veterà polític kurd, Ahmet Türk, ha assegurat que Erdoğan podria “convèncer l’estat profund [turc]” per arribar a un acord de pau. També ha reconegut, però, que no té indicacions que això passi i, de fet, ha dit que el president “és qui més persegueix els kurds avui”. Des de presó, l’exalcaldessa d’Amed Gültan Kışanak pensa que les possibilitats d’obertura d’un nou procés de pau són “molt escasses”. També des de presó, l’exlíder de l’HDP, Selahattin Demirtaş, ha reclamat a Erdoğan que recuperi el procés de pau, i li ha recordat que l’interlocutor hauria de ser el líder empresonat del PKK, Abdullah Öcalan, qui, per cert, fa tres anys que està incomunicat del món exterior.
Les possibilitats per a la represa del procés de pau després d’aquestes eleccions també s’aborden en l’informe La nova Turquia de Recep Tayyip Erdoğan: l’autoritarisme validat a les urnes, publicat per Nationalia fa poques setmanes. En aquest informe, la colíder del DEM, Tulay Hatimoğulları, explica que, més enllà d’estratègies electorals, el poble kurd “demanda fets concrets que ens acostin als drets”. Hatimoğulları també es refereix a la reforma constitucional, però avisa que Erdoğan “no busca” els “canvis democràtics” que persegueix el DEM, “sinó consolidar el seu poder”.
Hi hagi més opcions o menys, és clar que, pel moviment kurd d’esquerres, una negociació eventual amb l’AKP seria un camp de mines. En les reformes constitucionals anteriors, Erdoğan ha cercat de reforçar el poder presidencial i de retallar la independència judicial, alhora que ara defensa, entre més, la introducció d’esmenes en la línia del conservadorisme social i la plasmació del “Segle de Turquia”, una visió en clau nacionalista turca del futur del país. El moviment kurd s’ubica als antípodes de l’AKP en aquestes qüestions. A més a més, es fa difícilment imaginable que unes converses entre les dues parts puguin assolir res de substancial mentre continuï l’agressió militar turca al nord de Síria, on precisament el moviment kurd malda per consolidar el sistema d’autogovern de l’AANES.
El (possible) impacte d’Istanbul
Les narratives que es troben aquests dies en els mitjans turcs i els instituts d’anàlisi internacionals sobre el futur immediat de la qüestió kurda són ben dispars. D’un costat, hi ha reflexions que apunten que Erdoğan ja no té —sobretot des de la presa de control de molts ressorts de l’Estat després del cop d’estat fallit de 2016— incentius suficients per cercar un acord amb els kurds i que continuarà optant, passi el que passi, per la via de l’autoritarisme i la confrontació política i militar. De l’altre, hi ha una línia de pensament que apunta que una victòria de l’AKP a l’alcaldia d’Istanbul en aquestes eleccions —el 2019 hi va perdre— deixaria Erdoğan i el seu partit sense contendents reals a escala estatal i que això podria permetre al president turc de centrar-se a transmetre un llegat més “constructiu” per al futur, cosa que podria incloure un acord de mínims amb el moviment kurd. De fet, durant la campanya algunes veus han acusat el DEM de no voler repetir l’aliança a Istanbul —una ciutat on viuen més de tres milions de kurds— amb el CHP, principal partit opositor a l’AKP, precisament perquè el partit prokurd estaria cercant d’afavorir aquest darrer escenari. El DEM ho ha negat.
Finalment, un repàs del que escriuen els principals mitjans kurds de Turquia no deixa entreveure gaire optimisme envers les possibilitats d’una via negociada després de les eleccions i sembla apuntar, més aviat, a la necessitat que el DEM es concentri a fer que el deixin governar als municipis on guanyi i a mantenir-se com a dic de contenció davant l’avanç de l’autoritarisme.